Esperant al diluvi es desenvolupa, doncs, entre Escòcia i Bilbao -amb una *paradita a França- i, en el cas del Botxo, sobretot en el Casc Vell i l’entorn de la ria, en aquells dies molt diferent de l’actualitat; el rerefons és el dels conflictes polítics d’aquells anys, el terrorisme, l’ambient de la Aste Nagusia i una banda sonora amb cançons de *Mocedades i Nick *Kershaw (interessant còctel, sens dubte). I, és clar, l’amenaça de l’imminent diluvi. Per aquí es mou el policia *Noah Scott *Sherrington -el nom de pila no és casual-, en una persecució contrarellotge de l’assassí, amb l’assistència d’un jove ertzaina (policia autonòmic basc, per a qui ens llegeixi des d’altres latituds), una psiquiatra i un ajudant una miqueta peculiar.
De fet, si alguna cosa sorprèn en la novel·la és la facilitat amb què es mouen tant el policia com l’assassí en un entorn que no els és familiar: resulta que, oh, sorpresa!, tots dos parlen un castellà pristí (de basc suposo que caminen més fluixos, però tampoc els fa falta) i s’adapten de seguida tant a la peculiar geografia bilbaïna com als costums locals (bo, al txikiteo i a la festa, que a això s’adapta tothom). És aquesta ràpida aclimatació dels protagonistes, així com el recurs a diverses casualitats i pressentiments -literalment, de fet- en la trama el que més «canta» en la novel·la, per més que es tracti d’una obra de ficció. tampoc sé si era necessària la inclusió d’una història d’amor que, si bé no molesta, no resulta massa versemblant (i tampoc sembla correspondre massa a la idiosincràsia basca… encara que sempre hi ha excepcions).
Malgrat aquestes objeccions, haig de reconèixer que ens trobem davant un thriller policíac bastant ben portat, ja que, si bé no s’assenteixi en la recerca de la identitat de l’assassí, que es coneix gairebé des del principi, sap conduir-nos sense perdre interès al llarg de les seves 500 pàgines fins a un clímax especialment dramàtic. A més, i per sort, John Biblia se surt de l’arquetip del serial killer al Hannibal Lecter, absolutament fred i calculador, i el seu antagonista, Scott Sherrington desperta, sens dubte, l’empatia del lector, perquè les seves especials circumstàncies doten d’una creixent humanitat al policia obsés, perfeccionista i repelent que es presenta en un principi. Però, sobretot, aquesta és una novel·la que dona el que promet i promet el que dona, amb honestedat i bon ofici. La qual cosa, parlant de literatura i més encara (encara que no sols) en el cas de la literatura més comercial, no és poca cosa, em sembla a mi…
* Ressenya original: https://unlibroaldia.blogspot.com/2023/05/dolores-redondo-esperando-al-diluvio.html
